De la Rabassa a Naturlàndia: un camí de destrucció sense retorn.
«Jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort»
Premsa 27/11/2011
Periòdic d'Andorra - Opinió
ALEXANDRA GREBENNIKOVA
El bosc de la Rabassa
Tinc un amor especial pels boscos de la Rabassa. No és que els hagi visitat gaire, de fet he passejat molt més a Encamp i a Canillo que a totes les altres parròquies. Puc intentar trobar-ne raons, més o menys vàlides i més o menys creïbles: el meu home hi anava amb els seus pares i la seva germana quan era petit; la meva sogra, amb les seves amigues, hi va a buscar bolets sempre que pot; per dir-vos la veritat, hi tinc més raons i més amics que hi han deixat un tros de cor. No es tracta de buscar el perquè. Els sentiments són una cosa delicada, difícil de controlar, efímera de mesurar: són sentiments. Diguem simplement que tinc un amor especial, inexplicable, únic, pels boscos de la Rabassa. No hi he anat des de fa molt temps: sols els recordo. Avui, mirant els enllaços que, durant aquesta setmana, havien compartit els meus amics a la web, he arribat a la pàgina web dels Amics de la Rabassa. I m'he quedat immòbil. I us ho dic.
|
