Premsa 25/08/2008

Bon Dia

Cal fer polítiques realment sostenibles i una anàlisi a llarg termini”

per Marta Fernández. Andorra la Vella.

 

L’Associació per a la Defensa de la Natura (ADN) vetlla des de fa anys per la preservació del medi ambient i valora l’evolució que ha experimentat la societat pel que fa a la consciència de la preservació. Malgrat això, Riberaygua remarca que encara queda molt camí per fer i reclama certes millores. Un dels aspectes que preocupa l’entitat són els abocadors o l’accés rodat a les muntanyes i asseguren que cal replantejar-se el model actual de país.

Amb tots els anys que fa que treballeu pel medi ambient, ¿heu notat un increment de la consciència de la seva conservació per part de la ciutadania?

La veritat és que es nota un canvi, ja que la gent cada vegada és més conscient, però no tant potser per la feina de les associacions que ens dediquem a fer divulgació sobre el medi ambient i la seva conservació, sinó pel context mundial en general, que fa que haguem de prendre mesures per la conscienciació ja que ara es constaten les conseqüències de no preservar l’entorn.

Aquest context més global, des de Kyoto, les notícies sobre el forat de la capa d’ozó, la contaminació, els recursos energètics, l’aigua, etcètera, i fins i tot el que ha passat aquest mes a la duana, fa que hi hagi una consciència que alguna cosa s’ha de fer. Nosaltres ja fa temps que diem que poden passar moltes coses, però no des d’una perspectiva catastrofista sinó que ho diem en el sentit de preservar l’entorn, perquè la veritat és que si no ho fem ho tenim magre.

 

¿I heu notat també un canvi de consciència per part de les administracions?

Sí, també s’ha notat, però també per aquest context més general i perquè l’evolució de la classe política els porta a incorporar tota una sèrie de conceptes. De fet, recordo que fa uns anys era difícil sentir un discurs polític en què es parlés de desenvolupament sostenible i quan nosaltres vam endegar la campanya Per una Andorra sostenible semblava que parléssim en xinès.

Segurament ens vam avançar en aquell moment posant sobre la taula aquesta qüestió, ja que en aquell moment ningú no feia servir aquest concepte. I, passat el temps, aquest terme fins i tot s’ha pervertit, però el que queda clar és que el polític ara cal que incorpori la conservació del patrimoni perquè a mesura que passa el temps anem més malament.

Jo crec que des de fa cinc anys hi ha una consciència política diferent, tot i que això no vol dir que es faci una política per la conservació i la preservació. Sí que s’ha fet, però, un pas endavant en la conservació.

¿Quines són encara les grans mancances?

En l’àmbit polític hi ha un problema gros, que és el plantejament global del model. Els nostres polítics s’han de plantejar el model que hi ha actualment perquè no és bo, i a partir d’aquí tirar endavant polítiques basant-se en un altre sistema.

S’han de buscar alternatives, ja que un model basat només en el creixement constant dels paràmetres és clar que no serveix, perquè cada vegada es parla més de crisi econòmica, de baixada de turistes, i la gent es queixa perquè no ve tanta gent, etcètera. Jo crec que s’ha tocat fons en aquest model i que cal buscar-ne un altre.

I pel que fa a l’entorn hi ha aspectes que són bàsics. Per exemple, pensant en la llei de protecció del patrimoni natural. En legislació estem molt endarrerits, ja que no hi ha una llei de protecció del patrimoni natural i fa molt temps que s’està dient que s’aprovarà i no es fa. Suposo que no es fa perquè implica legislar sobre aspectes que no estaran permesos.

Això per una banda, i després cal modificar una sèrie de lleis que estan obsoletes, com la de tinença dels animals, perquè el contingut de la llei per ell mateix és molt innovador i té uns principis filosòfics que són molt vàlids, però hi ha un article que d’alguna manera representa una excepció de tot l’esperit de la llei. També s’ha de ser molt més seriós pel que fa a l’impacte ambiental i cal tenir una bona llei. És a dir, tirar endavant polítiques realment sostenibles i fer una anàlisi a llarg termini.

Fa uns anys vau fer un estudi sobre la petjada ecològica. ¿Creu que si es tornés a fer novament els resultats serien pitjors?

L’estudi de la petjada són uns indicadors de sostenibilitat. No és l’únic ni el millor, segurament, però és un indicador que et permet comparar un model de país amb d’altres i veure’n les conseqüències globals, i això es concreta en una xifra.

Era la primera vegada que es calculava i cal tenir en compte que Andorra té unes condicions molt peculiars com a país ja que cal avaluar, per exemple, quina és la població real, importantíssim per calcular la petjada ecològica. Per això havíem de comptar transfronterers, visitants... i en aquest primer càlcul es va fer una aproximació i potser hi va haver coses que no es van afinar prou bé.

Ara farem el segon càlcul i segurament el tirarem endavant ja, i considerem que segurament hi haurà coses que no ens donaran un mateix resultat però l’estudi ens donarà una visió sobre la tendència, que és molt important, per veure si la petjada és cada vegada més important, perquè potser anem a pitjor. És interessant fer el segon per veure l’evolució, ja que el primer és una mica l’indicador de com vivim i cal analitzar l’evolució.

Després de la batalla per aturar el projecte de Naturlàndia, ¿quina és la sensació ara com ara?

Som totalment optimistes. La valoració global és molt positiva perquè hem avançat molt. La participació en una plataforma ciutadana activa i en un projecte concret que pot semblar local però que no ho és, perquè té efectes a tot Andorra i a tot el Pirineu, ha estat molt interessant.

Estem convençuts que Naturlàndia és un mal projecte, no perquè Sant Julià no es mereixi tenir un projecte de futur, sinó perquè no fa una anàlisi a llarg termini. Tirar endavant un projecte de turisme de masses a l’alta muntanya i que vol dir transformar un paratge natural d’una manera gairebé irreversible té un cost molt elevat i estem convençuts que no compensa econòmicament el Comú de Sant Julià perquè es veurà que no condeix, que no dóna els beneficis que hauria de donar, i a sobre haurà fet malbé el medi.

D’altra banda, perdem una part important de patrimoni natural i de paisatge i ara no ens ho podem permetre. És a dir, econòmicament no compleix i en la vessant de la sostenibilitat, tampoc. I també creiem que en l’àmbit social tampoc no reportarà beneficis, perquè no ens aportarà més benestar. I un quart element negatiu és el concepte ètic global: en un moment en què s’ha de prioritzar l’estalvi energètic tirar endavant un projecte que no ho preveu és una irresponsabilitat. I estem convençuts que, com que és un mal projecte, ens en sortirem.

Cada vegada confiem també més en la nostra força perquè no ho diem només nosaltres, sinó que ho diuen experts d’arreu. Per exemple, aquest projecte, l’agafes i el poses a la pla de Vic o a la Garrotxa i és igual, serveix igual, i això et demostra que no valora per res la peculiaritat d’un lloc tan important com la Rabassa. No hi ha res de creatiu, no hi ha res que potenciï una cosa que només tenim nosaltres, que és la Rabassa. Valorem molt positivament la plataforma i força bé el treball que estem fent, i som optimistes de cara al futur perquè pensem que aquest projecte s’ha d’aturar i s’aturarà.

Un altre cavall de batalla per a vosaltres ha estat el tir al colom...

En aquesta qüestió també ha estat molt important que ens hem ajuntat totes les associacions proteccionistes de la natura. Potser ja és hora que comencem a entendre que no tot serveix per fer diners. És una pràctica que està prohibida a la meitat dels països i l’única justificació per fer-la és això, que et dóna un benefici... I a més és un espectacle ximple i macabre. No està justificat en cap dels aspectes i s’ha d’acabar. Ens hem de plantejar que no es pot fer diners amb qualsevol cosa.

A banda d’aquestes qüestions, ¿hi ha altres projectes que preocupin l’associació?

Ens preocupen els abocadors de runa i l’accés rodat a la muntanya, perquè és una cosa que s’ha de regular i segurament amb una llei de protecció del patrimoni natural es faria. De fet, ens preocupa moltíssim i s’ha de posar fil a l’agulla perquè no pot ser el que està passant. En aquests moments s’estan creant una mena de tour operadors de turisme de muntanya amb motos, quads, etcètera, perquè a Catalunya en molts llocs està prohibit. I això s’ha de regular.

Els abocadors de runa també ens preocupen moltíssim i cal recordar, que ara s’ha aturat, l’abocador de les Roques Negres, que es volia fer a Sant Julià i que era la barbaritat amb majúscules, el paradigma de tot el que no s’ha de fer. Era un abocador en zona de mulleres, protegida per la llei, on geològicament podies estudiar tots els relleus... i allà volien fer un abocador. I suposem que s’ha aturat.

I els que funcionen ara, ¿com els valoreu?

Han malmès molt el medi ambient. Això és un problema i ens hem de replantejar la manera de construir perquè el que és clar és que no podem continuar generant la runa que estem generant. Com que no ho podem assumir, perquè tenim un territori limitat i el que no podem fer és anar posant runa en diferents valls, s’ha de replantejar el model constructiu.

Perquè si generem runa, l’hem d’assumir, perquè portar-la als països veïns tampoc no és una solució, perquè el problema és global. I després hi ha una altra qüestió: ens hem de plantejar que tenim un país que té una superfície limitada i que és d’alta muntanya, i que orogràficament i físicament té unes característiques i unes conseqüències.